diumenge, 9 de gener de 2011

Que cansat n’estic d’aquesta pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.



Vagi per endavant, que aquest post no es meu, arran del darrer post Independència Parlem-ne!! vam establir un debat enriquidor en Rober Oliva i jo, com que al final va esdevenir en comentaris i contrarèpliques sense fi, li vaig retar a que escrivís ell un post i jo el publicaria sense cap mena de censura al meu bloc. I aquest es el resultat,ell ha escrit l’article i ha triat la foto ( per cert una foto que mai hagués triat jo). Així que us deixo amb l’article del Robert i us animo que feu comentaris i doneu la vostra opinió.





Aquest es l'Article del Robert:

Oh, que cansat n’estic d’aquesta terra... I com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà... És el que pensava fa pocs mesos, i probablement és el que comencen a pensar molts catalans com jo, de forma natural i espontània. Tal i com devia passar ja fa mig segle. I es que la majoria de ciutadans són conscients de que el poble català viu una època molt inestable a nivell polític, social i econòmic.
A nivell polític perquè s’ha negat definitivament la nació catalana i alhora es limiten totes aquelles aspiracions nacionals i fites que tant han costat d’aconseguir. Quedant reforçat el ventall polític tant variat que caracteritza el nostre estimat Parlament. Hi tenim des dels que tenen el suport de l’estat (i per tant tota la raó) el PP, passant per un PSC espanyolista disfressat de catalanista, al centre hi ha un partit que no es defineix en aquests assumptes ICV, el partit nacionalista per excel·lència CiU i a l’altre punta de l’extrem els bojos nois SCI. Me’n descuidava, per acabar-ho d’adobar també hi ha partits oportunistes que veient el ventall complet es defineixen com a no nacionalistes i bàsicament defensen els pobres ciutadans maltractats mitjançant l’ús del millor recurs polític: la fal·làcia.
La inestabilitat social queda palesa amb la manifestació de més d’un milió de ciutadans el 10-J, i com desprès els tots mitjans de comunicació espanyols (com el Periódico), silencien i menyspreen la xifra seguint amb la seva línia de manipulació subtil però constant. Les consultes per la independència, les estelades que la gent comença a penjar als balcons així com alguna bandera espanyola, el naixement de nous mitjans de comunicació catalans com ARA, directe.cat, crònica.cat ... no es poden considerar fets casuals.
A nivell econòmic, com denuncia el centre català de negocis, reagrupament i SCI, patim una doble crisis, la crisi econòmica mundial i la de l’espoli fiscal. Dades objectives sobre el flux monetari, les balances fiscals, o les inversions en infraestructures, així com comparacions amb la resta de comunitats autònomes demostren el que tots els catalans ja sabien. Ens prenen el pèl, sempre ho han fet i som la regió més espoliada del món, de forma amargament injusta.
Com en totes les guerres els principals perjudicats són els que es troben al camp de batalla, i el camp de batalla és Catalunya. La unitat i intransigència del govern i institucions espanyoles es troben a un costat llençant míssils periòdicament, i la impaciència de molts catalans a l’altre. Les armes d’aquesta guerra són la política i en primera instància, el poble. La darrera batalla dels catalans és la de la democràcia, depenent de com la juguem, Catalunya seguirà sent aquella pobra, bruta, trista i dissortada pàtria o bé serà neta, noble, culte, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Robert

18 comentaris:

Quim Amorós Le-Roux ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Robert gràcies pel teu post però si et creies que no et contestaria anaves fi, així que preparat!!!:

Jo crec Robert que tens una visió un tant distorsionada de la realitat del nostre país. Catalunya es el que es perquè els catalans amb el nostre pragmatisme hem volgut fer pedagogia a Espanya, hem volgut ser solidaris, primer per assentar una democràcia que va néixer molt feble a l’estat espanyol, i desprès perquè vam creure en la possibilitat que la Espanya plural era possible i que l’estat espanyol podia esdevenir efectivament un estat federal, però això no ha estat així, i malgrat els nostres esforços solidaris
ens hem trobat que ni ens ho han agraït i a sobre ens han maltractat, i el que es pitjor ens estan espoliant, però malgrat tot, sempre hem mantingut ferma la nostra autoestima i la Fe en nosaltres mateixos com a poble.
Per tant es qüestió de més o menys temps, però n’estic segur que Catalunya esdevindrà una nació sobirana i lliure. El President Mas ho acaba de dir , i així ho reflex en els mitjans de comunicació “ Mas augura una ruptura amb Espanya si es considera inamovible l’estat de les autonomies”. Ho diu el President de Catalunya, més clar no es pot parlar, crec sincerament que anem per bon camí, temin un bon timoner, ens portarà sens dubte a bon port.

Anònim ha dit...

Crec que la teva primera rèplica dona potser més informació que el meu post.

Segons tu els catalans hem abaixat el cap en moments difícils, i ens han donat una clatellada amb tota la mala llet possible. Jo, que encara soc jove, crec que no hi ha res clar en aquest moment d'inestabilitat. Tan sols el timoner del que parles sap fins a quin punt ens en podem sortir. Però les declaracions que ha fet recentment només són un símptoma més del gran moment decisiu que s'apropa al destí del poble de Catalunya.

robert

Didac Domene ha dit...

M'agrada molt quim, un punt de vista que comparteixo en alguns termes, segueix així company.Salutacions.Didac

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

No se que passa, darrerament alguns comentaris els rebo al meu correu, però no veig que sortinpublicats al bloc. Es el cas d'un comentari de L'Andreu, aixi que he fet copiar i pegar i aqui us ho deixo. Disculpa Andreu,perque certament no se que passa,

Sense conèixer la històra, recent i de no fa pas tants anys, es fàcil perdre el nord.

La situacio catalana, ara, és molt millor qe l'any 70, que l'any 60, que l'any 50, que l'any 40, que l'any 20, que l'any 10 del segle passat i aixi podriem anar enrera 300 anys.

I pensar, perque es la meva hora vital, que "em toca" a la "meva generació" veure el final feliç de la lluitaper la sobirania o ja no jugo es propi de nen petit, egoista i poc ben format.

Amb aquest esperit tant limitat, d'horitzons, i tant mancat d'humilitat, el "Delenda is Catalunya" hagues est veritat, ja no solament el 1939,quan va publicar aquest article de comiat i de mort en Valls Taberner, ans ja des del segle XVIII.

La lluita per la identitat es fa per dignitat, per necessitat personal i col.lectiva, i per fidelitat a les desenes i desenes de generacions anteriors de catalans que, amb hortizons molt més foscos que ara, van treballar i lluitar primer per no deaparèixer, desprès per trametre els nostres valors col.lectius, i després per anar recuperant posicions i poder tornar a reemendre, quan es pogués, col.lectivament, la reconstruccio nacional plena de Catalunya.

I marxar, o desaparèixer del combat col.lectiu pel redreçament, és una deserció, disfressada de tot el que es vulgui, però en realitat una deserció. Un acte de covardia.

El sentit de la vida el donen les accions, el camí fet, no els triomfs o les derrotes, que no depenen de nosaltres, directament.
Es molt maco guanyar, però sense entrenar dia rera dia, sense patir derotes i empats, mai s'arriba a guanyar res consistent. Sense entrenament, sense peparació, sense esforç sense lluita, es impossible que arribi cap victòria. Mai es segura la victòria, però només s'hi pot aspirar si fem la feina que podem fer sense esperar res a canvi, i sense defallir. Sense abandonar, sense exigir sous, bonus o primes. Es fa camí perque volem fer el camí col.lectiu de l'alliberament, no perque volem tallar la cinta d'arribada nosaltres en concret. 300 anys d'esforços col.lectius ens donen la lliçó.

Siguem-lis fidels , i, tenint en compte, a més, que ara ho tenim molt més fàcil i millors condicions per a fer-ho que abans.

Catalunya sempre torna, sempre ha tornat després de les ensulsiades molt greus que ha patit la nostra nació i quan ja massa gent havia desertat i donat la causa per tancada, però ara, que la causa està molt més pel davant de la meitat camí, a més, seria de tontos fer-ho.

Ben cordialment,
Andreu

Ramon Vilaltella i Bosch ha dit...

Definitivament la única solució efectiba per a Catalunya és la independència. A Espanya no ens entenen ni ens volen entendre i només ens fan la punyeta retallant-nos autogovern, prenent-nos diners per repartir-los per tot l'estat i evitant que ens realitzem plenament com a mnació. Si no es canviï la Constitució i la mentalitat espanyola (cosa que dubto que arribi a passar mai)Catalunya ha d'esdevenir un estat sobirà i independent.

alexrevecat ha dit...

Quim! Una vegada més has donat la sorpresa al teu bloc. Sobta el títol de l'article però després llegint s'entén molt bé la teva postura. De fet en el discurs de cap d'any del president de la Generalitat, Artur Mas, aquest quan es dirigia al poble català ja va advertir de que qualsevol reivindicació nacional que es feia a Catalunya era vista per Espanya com una amenaça, o qualsevol demanda de nova proposta fiscal era titllada d'insolidària. Al final ens esfixiarem amb aquest marc autonòmic, sobretot després de la sentència del nou Estatut emesa pel Tribunal Constitucional, la composició -obsoleta- del qual va dictaminar una interpretació restrictiva i esbiaixada que posa en entredit el desenvolupament del model "sui generis" que representa l'estat de les autonomies. Ara Zapatero parla de la reforma de l'estat autonòmic, però potser tenen raó algunes veus que diuen que està esgotat. Una de les veus precisament també ve del president Mas, que ha alertat de la ruptura de l'Estat si les coses continuen així... i només fa falta que ara atemptin contra un model d'immersió lingüística que ha estat un model d'èxits i que ha estat beneït per les institucions de la Unió Europea i considerat com a molt positiu des d'aquestes altes instàncies. Tens raó, a nivell polític s'ha negat definitivament al poble català les seves aspiracions nacionals. I si no trobem alguna fórmula jurídica que ens permeti de recuperar els precetes retallats per l'Estatut, sinó fixem un horitzó clar (Estatut 30 de setembre, estació final independència) i acatem aquesta involució estarem destruïts com a poble.

Marc Gonzàlez Martí ha dit...

Parteixo de la base que vull l'independència per Catalunya, també considero que és un tema que amb el nivell de crispació general que hi ha(crisi econòmica, poca confiança en la clase política) nomès faria que enfrontar Catalunya, perquè no em crec que el 80 o el 90 % dels catalans ara mateix vulguin l'independència, trobo que ara mateix el que hem de fer es preocupar-nos d'aixecar el país, perquè ara mateix el tenim molt i molt malament, i preocupar-nos de recuperar la credibilitat en la clase política. Sóc jove, tinc 19 anys i repeteixo que sóc independentista però no considero que ara mateix sigui el principal tema de preocupació de la gran majoria dels catalans, i comparteixo amb el Quim que hi ha partits que una de les seves prioritats era l'independència i l'autodeterminació, i precisament no han sortit gaire ben parats de les pasades eleccions.
Independència? Si, pero amb la feina ben feta

Anònim ha dit...

alexrevecat i Marc Gonzalez. El post no l'ha escrit en Quim, l'he escrit jo. Gràcies per els vostres comentaris, em semblen interessants. Jo us respondria que deixant de banda l’encaix a Espanya que tant ha venut CiU, la independència s’ha de veure com una garantia per tal que Espanya ja no se’ns torni a pixar a la cara mai més, cal treballar per la independència i trencar falsos mites. Però vull contestar especialment el comentari de l'Andreu.

Andreu, en primer lloc gràcies per la honestedad. Et contraataco sense més preambul: 1- tens raó, soc jove i desconec la història de Catalunya. 2- Desprès d'haver llegit el teu comentari friso perquè la majoria de catalans no pensin com tu. Si no t’he entès malament tu defenses que ens hem de fer fotre per Espanya amb tota generositat per respecte a les generacions passades que ho tenien pitjor. Jo no vull jutjar com és que la teva generació és tant covarda i poruga, però et diré que si una causa és justa, s'hi ha de lluitar com molt bé dius tu. Precisament és quelcom que CiU no fa. Perquè CiU espera a que sigui el propi poble, desconeixedor de la història, el que s'alci, i mentre no ho faci, tan se val, ells ja tenen un escó on seure, oi?
Podria CiU anar sempre un pas per davant com ho fa el PP, ERC, el PSC. Però aquest no és l'estil de CiU, l'estil de CiU és escoltar el poble i actuar en conseqüència, ni un mil•límetre més ni un mil•límetre menys. No és d'estranyar que de tant bon educats que som els catalans desprès ens fotin llets per totes parts. Si anem amb aquesta actitud pensant a segles vista jo crec que anem venuts. Respectaré la estratègia de CiU i dels que pensen com tu però ni la entenc ni la comparteixo.

Cordialment,

Robert

L'home del sac ha dit...

Quim, jo no crec que això del pragmatisme, pedagogia, solidaritat, etc, hagi estat per voluntat pròpia, sinó per interessos de certs sectors que ja els anava bé (i els va bé) ser cua de lleó que cap de ratolí.
I pot ser una afirmació polèmica, però jo crec que Catalunya és el que és ara mateix per haver-hi hagut un gran flux migratori procedent de l'estat espanyol, que o bé per l'època en que es va fer, en que no es podia fer cap mena de política d'integració ni pedagogia, o bé per voluntat pròpia de l'estat, s'ha convertit en una massa de colons. És dur però és així, molts dels nostres conciutadans no són més que colons espanyols, que no volen ni sentir de separar-se de l'estat espanyol simplement per motius identitaris, perquè per ells "esto es Espanya" i té tan poc sentit separar-se de l'estat com que la província de Zaragoza es volgués separar de l'Aragó.
Aquests colonitzadors són ara mateix la base electoral del No. Als països normals els immigrants no voten, o voten quan ja estan integrats i mai votarien perquè el país d'acollida fos integrat al seu país d'origen.
Legalment, un català no existeix. Un català és un espanyol que viu a Catalunya. Un insult a la cara d'una nació mil·lenària. Crec que seria prioritari delimitar legalment el que és un català, i això hauria d'anar lligat al dret a vot a les eleccions catalanes.
Pobra, bruta, trista i dissortada pàtria...

Anònim ha dit...

Home del sac, sens dubte crec que la teva afirmació es polèmica i lamentable, però fins a cert punt certa. La majoria dels immigrants espanyols són reticents al nacionalisme català i intenten espanyolitzar tant com poden aquesta regió (la prova en son el PP i C's, no ens oblidem del PSC que es van desemmascarar al votar tots a favor de les corridas), aquests immigrants tenen tot el recolzament de les lleis, de l'estat i dels mitjans de comunicació i a sobre són una enorme massa social. Però també cal recordar que hi ha molts immigrants que es reconeixen catalans com els que més. En Carod es pot considerar un exemple? Tanmateix voldria explicar-te una anècdota, fa poc xerrava amb una anciana sobre política, ella sempre havia votat a CiU. Em va dir "la independència? I qui no la ha de voler? tots els catalans la voldríem". Però s'equivoca de totes totes, i la prova més evident és que més de la meitat dels diputats de CiU (partit nacionalista, catalanista) NO VOLEN LA INDEPENDÈNCIA (com no la volia Pujol). Ni tampoc ho volen més de la meitat dels catalans que els voten. Això demostra que també els propis catalans d'origen som fidels a una Espanya que ens maltracta com a poble i com a nació en tots els nivells. Per tant, crec que queda rebatuda la teva proposta de seleccionar qui és català i qui no ho és. Català es qui viu i treballa a Catalunya, i per molt injust que ens sembli que hi hagi una gran massa social desinformada que vota, la hem d'acceptar. Jo mantinc que si aquesta gran massa existeix, és gràcies al silenci i la covardia d'aquells catalans que pensen com l'Andreu. Aquells catalans que van abaixar el cap i es van moderar i aglutinar sota les sigles de CiU. Ara que les posicions estan més que clares i no hi ha lloc per a la ambigüitat CiU ha de donar la cara i ha de mostrar si està o no a les alçades de les expectatives. Desitgem-los sort si els seus interessos són sincers.

robert

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Suposo que ha quedat prou clar que l’article en qüestió la escrit el Robert i no jo, ell va escollir el títol, la foto i l’article. I sense perdre l’article com a punt de referència, Ostres Robert la que has liat, jajajajaja. En tot cas el que volíem aconseguir que era fomentar el debat, ho estem aconseguint.
Home del Sac, Catalunya es el que es i no podem fer marxa enrere, es un país singular, com singular es que celebrem la nostra diada nacional, justament recordant una derrota, la del 11 de Setembre de 1714, d’ençà aquesta data en que Catalunya va perdre tots els seus privilegis com a poble, hores d’ara encara no els hem recuperat. Per tant si des de 1714 estem reivindicant que Catalunya esdevingui un país lliure i independent, tan fàcil d’ aconseguir no deu ser, perquè n’han passat des de llavors gairebé 300 anys,
La immigració de la que tu parles va començar a la segona meitat del segle XX, es a dir farà cosa de 70 anys, i la resta fins a 300?, que ha passat?
Per bé o per malament sempre s’ha acceptat la nostra pertinença a Espanya, potser per comoditat, potser per por a represàlies, potser perquè la gent no es vol implicar, es arran dels darrers 10 anys que el sentiment independentista sembla mes arrelat que mai, però es convoquen eleccions i els partits independentistes sumen una minoria d’ascons.
Robert:
Perquè un partit Nacionalista com a CIU guanya totes les eleccions al Parlament de Catalunya, un partit que mai ha promès la Lluna, que mai ha promès la independència però en canvi molts independentistes voten a CIU.
La resposta es perquè molts independentistes, prefereixen un projecte seriós, amb gent preparada, que marqui clarament el tempus, i que pas a pas anirem avançant,fins a plantejar el dret a decidir, amb garanties de guanya’l que no pas uns projectes que son una quimera i que duria al país a un enfrontament suïcida.
En lloc de atacar a CIU, perquè no es manifesta clarament independentista el que s’ha de fer es aplaudir els gestos que es fan des de CIU que ha virat sens dubte cap a posicions sobiranistes, i creure al President Mas quan diu que si Espanya no es belluga, hi ha risc de ruptura.
I.. mireu Catalunya es el que es, i ho hem d’assumir, molts immigrants tal com diu L’home del sac no s’han integrat o no volen una Catalunya independent, però al mateix temps molts fills d’aquests immigrants son mes independentistes que d’altres ciutadans amb pedigrí català de varies generacions que prefereixen una Catalunya sotmesa a Espanya, i sabeu?? Aquests també voten!!!

Per altra banda, Gràcies Andreu per els teus comentaris, no puc mes que treurem el Barret, subscric tot el que dius

Andreu ha dit...

Quim,

Gràcies a tu, pel bloc obert que mante'ns.
Quan et vagi bé, si pots, posa la meva "autodefensa" front el contraatac que em va fer el Robert ahir vespre, i que tampoc surt pel bloc.
Jo, amb l'autodefensa al contraatac una mica a la desesperada, tanco les meves aportacions en aquet interessant debat.

Cordialment,
Andreu

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Caram Andreu no se que passa amb els teus comentaris, uns surten i d'altres no. Vaig al correu i el copio i pego.

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Copiar i pegar de un comentari de L'Andreu:

Andreu ha deixat un comentari nou al vostre missatge "Que cansat
n’estic d’aquesta pobra, bruta, trista,...":

@Robert.

A veure, a part de no saber història, com reconeixes, hauries, crec, i
no t'ofenguis, de milloar la comprensió lectora.
O no manipular burdament el que està escrit, agradi més o menys. Jo mai
he dit que ens hem de fotre, dic i repeteixo que els qui, com tu,mig
anunciaves que "et veuries obligat a marxar nord enllà", si no
s'arreglava ja el conflicte amb Espanya , era un signe de covardia,
d'egoisme, i denen malcriat irresponsable.

Si totes les generacions de catalans resistents precedents haguessin
fet com el que "mig anuncies" (fotre el camp) ja no existiriem co a
poble diferenciat.

Es evident que cal sguir lluitant, resistint i intentar avançar, però
el patriotisme no té un rellotge de final de feina.
Les xuleries sempre acaben en no res. QUe ha passat al Pais Valencià i
a les lles, en comparació a Catalunya? Molt pitjor estan al PV i a les
Illes. I molts crits d'un dia, i moltes octavetes del Psan, però se
n'han anat a la merda, per manca d'un nacionalisme transvesal morjitari
o important, com el que a Catalunya són i han estat, Convergència,
sobre tot, però també ERC. Força electoral que vol dir confiança de
molta gent.
Perque volem ser lliures, com a poble, com a nació, assolint un estat
tant normal com el de Dinamarca, Holanda, o Lituània, PERÒ EN
DEMOCRÀCIA, I EN LLIBERTAT.

Això es el que ens caracrteritza els catalans, majoritàriament, com els
quebecois, com els nacioalistes escocesos, com els nacionalistes
flamencs: EN DEMOCRÀCIA I EN LLIBERTAT.

I a la democràcia, com si saps, hi a unes regles i uns criteris:
respecte per als minoritaris, luralisme, però govern per als
majoritaris. OK?

Doncs au, insisteixo. Tindrem una oortunitat, una bala democràtica, unn
referèndum d'autodeterminació, no sé quan,però nomès tindrem
l'oportunitat de guanyar-lo, i això a que calgui anar augmentant la
majoria social favorable a la indepèndencia, EN DEMOCRACIA I EN
LLIBERTAT, (si, no en abstracte, en democràcia i en llibertat i
pluralisme), abans de convocar-lo per a perdre'l. Perque si es perd, es
perden 30 anys, cm a mínim, de reconstrucció nacional catalana.

Totes i tots tenim pressa, pero no som encara prous en nombre.Però els
qui pretenguin anar a 300 per hora pels carrers de Tarrgona o de
Barcelpona per aribar abans a Itaca, es fotra una hòstia abans
d'arribar a Badalona. Si et vols fotre una hòstia roba un cotxe i ves a
300 per hora...pe`ro no arribaras a Itaca. I si volem arribar a Itaca
amb la majoria clara del poble català fent el camí definitiu, no es pt
anar a 300 per hora. Entre altres coses perque els cotxes que tenim no
arriben a aquesta velocitat i hem d'anar-hi en busos, trens i vaixells,
si de veritat volem arribar-hi, sent un sol poble, majoritàriament, en
democràcia i en llibertat.

I, de demòcrata es, acceptar, I RESPECTAR , I COL.LABORAR, SI S'ES
PATRIOTA, AMB L'ESTRATÈGIA MAJORITÀRIA DEMOCRÀTICA DEL POBLE DE
CATALUNYA EXPRESSADA N LES URNES, encara que no es comparteixi.
EL PATRIOTISME ES AIXO.
I sembpre ha etat aixi.
I no n'inventaràs ara tu cap de nou.

Ben cordialment,
Andreu

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

mes copio i pego, aquest cop del robert:

Voldria matisar el meu darrer comentari. He parlat molt
d'independentisme, jo parteixo de que tot catalanista informat desitja
la independència sense ambigüitats. Perquè? Doncs perquè l'únic motiu
per voler seguir formant part d'Espanya és intentar arreglar-la, però
no crec que correspongui als catalans aquesta tasca. Amb prou feines
podem subsistir com per ajudar a qui no ho demana. La independència és
la garantia de que les mancances d'Espanya no arruïnaran ni la economia
dels catalans, ni les llibertats democràtiques. La independència no va
en contra de ningú però deixa en evidència aquells que han ocultat
aquesta alternativa durant anys. La independència avui en dia es
factible. Tots aquells polítics de CiU (que en saben moltes de
coses....) que diuen ser nacionalistes o catalanistes però estar en
contra de la independència, són un clar exemple dels traïdors a
Catalunya ja que esdevenen una contradicció sobre les seves suposades
conviccions. Recordaré que Jordi Pujol, no fa massa, reconeixia que ja
no tenia arguments en contra de l'independentisme. Aquests catalans
sempre han buscat arguments i pretextos per contenir el verdader
catalanisme però s'han quedat sense res davant de l'evidencia feta
pública (balances fiscals, sentencies de tribunals...). Està encara per
veure si els catalans reaccionarem, així com els polítics. És l'hora de
la veritat, estiguem o no preparats és la hora de decidir, i no pas per
la nostra cara bonica, sinó perquè el context històric en el que ens
trobem ens hi obliga, és el nostre deure com a catalans, sense por i
amb la veritat per davant.

robert

L'home del sac ha dit...

Quim, els restants 230 anys no ho sé el que ha passat, però està clar que la situació no estava com per anar plantejant independències i menys de forma democràtica. No sé que hagués passat si s'hagués pogut fer un referèndum. El que està clar és que actualment és possible, i tots sabem quina és la base del Sí i del NO. És molt trist i vergonyós, un insult, que qualsevol espanyol pugui venir aquí, empadronar-se i votar com a català. I això ens ha passat per ser una colònia... Si tu penses que "esto es ecspaña", per molt que et parlin del dèficit fiscal i no sé quantes coses, potser ja et sembla normal que surtin diners d'aquí per ajudar als teus compatriotes d'altres zones més pobres...
No sé, però és complicat...
També és veritat que hi ha catalans d'origen que no la volen la independència, hauríem de veure per què... també hi ha catalans d'origen que han estat educats com a espanyols...
Jo sempre dic que una cosa és una enquesta, i l'altra seria un referèndum de veritat amb un partit com CiU fent campanya pel Sí amb tota la seva força...

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Home del sac:
Ciu està d’acord amb un referèndum pel dret a decidir dels catalans, es a dir per un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, en Mas ja ho ha dit en mes d’una ocasió, però el plantejarem quant estiguem segurs que el podem guanyar, no podem sotmetre als catalans a una altra derrota, ni a una partició del país en dos. Ara els problemes reals son uns altres, i el primer es aixecar econòmicament el país, i demanar una sobirania econòmica mitjançant un pacte fiscal, i .. un cop siguem forts, plantejar als catalans el que volen ser, així es com ho vam plantejar a les eleccions i el resultat electoral ha estat inapel•lable, la gent majoritàriament ens ha fet confiança perquè el tempus cap a la sobirania nacional el marqui CIU, N’hi havia d’altres forces que prometien la independència de manera transversal demà mateix, i... no han rebut el suport dels ciutadans.
Sincerament, crec que estem suficientment legitimats per intentar-ho a la nostra manera. I si no aconseguim el pacte fiscal o concert econòmic, llavors ens carregaran de raons per convèncer definitivament de la ruptura, el Sí a la independència ja seria molt mes a prop.