dilluns, 1 de setembre de 2008

A propòsit de les medalles olímpiques:

Avui vull fer unes reflexions vers l’obtenció de les medalles per l’equip olímpic espanyol a les darreres olimpíades de Pequín. Certament de les 18 medalles que Espanya va aconseguir, 9 van ésser aconseguides per esportistes nascuts o afincats a Catalunya, però no oblidem que defensaven l’estat i la bandera espanyola, que es a la fi el país que els hi ha format, subvencionat, i supervisat els seus entrenaments.
També es cert que molts mitjans de comunicació de l’Estat amb TVE al capdavant han fet un ingent esforç per destacar l’espanyolitat de les figures més emblemàtiques de l’esport de casa nostra presents a la Xina, com Pau Gasol, Rafael Nadal, Gemma Mengual, Gervasi Deferr, David Barrufet, el ciclista mallorquí Joan Llaneras (estratègicament escollit portabandera d’Espanya en la cerimònia de clausura) o el piragüista lleidatà Saül Craviotto (medalla d’or en K2); aquest darrer, però, no l’han atabalat gaire, perquè, per la seva professió, està lliure de sospita: és policia nacional.

Mentre Catalunya no sigui un país independent, mentre les seves federacions no ho siguin de ple dret a nivell internacional, mentre els nostres esportistes no puguin desfilar amb la bandera de Catalunya, no podem pretendre que els nostres esportistes es manifestin obertament a favor d’un estat que actualment no existeix, o que renunciïn a participar a uns jocs, o una competició esportiu internacional, perquè no ho fan sota la bandera de Catalunya.
Està clar que tots els anys de preparació i tots els esforços que han dedicat a entrenar, per aconseguir la seva glòria personal, amb l’obtenció d’una medalla olímpica, no els permet segons quines renúncies, i es lògic doncs , que els esportistes de èlit catalans, que han tingut la sort d’anar a uns jocs olímpics, estiguin agraïts a Espanya, al COE i a l’estat espanyol.

No son ells qui tenen de donar lliçons de Catalanisme, No se’ls pot posar a la tessitura de si es senten catalans o espanyols, ni tampoc intentar que menyspreïn la bandera o l’himne que han defensat fins aleshores. Ells son esportistes, i no es poden barrejar sentiments ni ferir susceptibilitats.

Es amb el treball continu des de els despatxos i conscienciant a poc a poc a la societat internacional, com algun dia s’aconseguirà que Catalunya sigui estat de ple dret en uns jocs olímpics.
Mentre tant ens haurem de conformar dient que la meitat de les medalles obtingudes per espanya han estat de esportistes catalans.

5 comentaris:

Alejandro Caballero Madrid ha dit...

Un par de comentarios tontos, puntualizacions e inforamción añadadia sobre los deportistas que nombras...


Gervasio Deferr, és Gervasio no gervasi, els seus pares son argentins i el seu nom no és en Català, i pel que fa als entrenaments els fa a Madrid, tinc un conegut que entrena amb ell.

Pau Gasol, va fer unes declaracions no fa molt temps dient que es sent Espanyol i que considera allò de les seleccions nacionals (catalunya, euskadi, galicia, ...) una bajanada... i no crec que ningú li obligues a dir-lo.

Rafael Nadal, no és català es mallorquí, i dic jo que si com catalans voleu dret a decidir també hauríeu de donar-li als valencians i mallorquins per decidir que volen ser... no?

De la Gemma Mengual em vaig assabentar no fa molt que va anar a classe amb una amiga meva que vivia a Barcelona de petita. I pel que m'ha dit els pares son afiliats al PSC a Barcelona.

Sobre Saül Craviotto,em sembla malament el que dius d'ell, per aquest raonament, tots els que treballen per l'administració no deixen dubte... ja que totes les administracions, locals, autonòmiques i estatals son considerades administracions espanyoles a nivell jurídic.

De totes maneres dir que coincidexio en que no son els esportistes els que tenen que parlar de nacionalismes ni política en quant a l'esport (altra cosa es la seva opinió com ciutadans que és molt respectable) els esportistes fan esport i al final a ells no els ha d'importar la bandera sinó el competir i aconseguir fites a nivell d'equip i individual.

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Pero Alejandro, si no estic dient rés en contra dels esportistes, i al Gervi, tens raó es Gervasio, i a les eleccions generals, va donar suport a en ZP. i em referia als esportistes Catalans o afincats a Catalunya, en Rafael Nadal ha estat desenvolupant la seva carrera professional a Barcelona si no m'equivoco, i es manifestament del Reial Madrid.
Lo d'en Saül Craviotto em referia que com es Policia Nacional, els periodistes dels mitjans estatals ja no li han preguntat pels seus sentiments ( perque quedaven fora de tota dubta), com sí han fet als altres, sense anar massa lluny dissabte passat a una entrevista a la Noria a Tele 5 al Deferr.
Estic dient que entenc la seva postura, i que no son ells qui es tenen que pronunciar.

Cesc ha dit...

Coincideixo amb el Caballero (ja em dol ja jeje).

Jo estic content de saber que qui dona medalles a Espanya són catalans. És com a l'Eurocopa, em va encantar sentir al Xavi dient Viva España i veure com Cesc marcava.

Anònim ha dit...

Llavors, Alejandro, tú ets o no català. No creus aquella dita castellana que diu "uno no es de donde nace sino de donde pace".

Perque el "negrito" de la selecció espanyola on el posem?.

A més cal tenir en compte que els esportistes han de cadar bé amb qui el paga, vaja com tothom.

Tondo Rotondo ha dit...

Casos com aquests reforcen el centralisme i la idea de Catalunay com a mera regió d'espanya.

El café para todos és indigest, calen seleccions catalanes ja, sinó de que ens serveix el parlament i el Govern autonòmic?